Reflexos

En aquest documental, “ Pere Casaldàliga. Lescauses i la vida” , ens endinsem en una personalitat radicalment trencadora amb el món què l’envolta. Seguidor i proclamador de la teologia de l’alliberament, topem amb un Bisbe incansable en la seva lluita contra la injustícia i l’abús de poder. La seva trajectòria està emmarcada al Mato Grosso (Brasil) però és un clar exemple de la lluita local per al canvi global. Transcric unes quantes de les frases que m’han semblat més reveladores en el recull d’entrevistes que es mostren en el documental. -        Tu creus que hi ha democràcia al món? A Estats Units hi ha democràcia? A Espanya teniu democràcia? A Europa hi ha democràcia? Només per a alguns. Mentre hi hagi aturats, mentre hi hagi migrants que no poden entrar tranquilament, mentre hi hagi un tercer món, no hi ha democràcia enlloc del món. Perquè si és una democràcia privilegiadora d'un poble contra els altres pobles, no és democràcia. No deixa de ser una mena d'imper

L’acte de donar sempre va acompanyat d’un mateix acte de donar, i no pas de rebre. I és que si no em dones la teva mà, jo no et podré donar la meva. Més aviat acostumem a pensar que podem rebre infinitament de coses només pel fet d’existir, però si no estem disposats a rebre-les, és a dir, si no ens donem a la situació serà impossible collir-ne els fruits. Per exemple, si vull fruir de la teva conversa, hauré d’entregar-te la meva plena escolta, i si vull ballar fins a morir hauré d’entregar la força del meu cos per a satisfer-me. D’això en deduïm que si A dona i B dona, A i B reben. Però si A dona i B no dona (o a l’inrevés) cap dels dos reben. D’això se’n diu compartir. 

Seia sola davant l’abisme Un impuls em creixia en el dins Vine’m, cridava I la seguretat: atura’t Agafa’t fort, A l’arrel de l’arbust que et ve per món. 

El 1998 un home de 59 anys de Dretoit puja per primer cop a un escenari a cantar davant una massa de gent embogida per la seva inesperada presència. És Sixto Rodríguez, un americà d’origen mexicà a qui l’audiència sud africana tragué de l’oblit al que visqué submergit als Estats Units. El documental “Searching for a Sugar Man” ens explica aquesta història surrealista del perquè d’aquest silenci i del com de la seva aparició tardana als escenaris mundials. Rodriguez ha viscut d’una manera austera, treballant de reformador de cases, educant a tres filles, llicenciant-se en filosofia, participant del desenvolupament social de la seva ciutat, i intentant ser una veu de la població sense veu. Rodriguez és un poeta de la depressió social de la ciutat industrial, un poeta del marginat, de l’anti-stablishment, que no arribà al públic americà, segurament i entre altres factors poc afortunats, a causa d’un cognom llatí que no podia representar el rock pur dels anys 70.  Però, sense

“No vulguis saber què és la bellesa [...] quan ho intentis, la broma d’innombrables imatges sensibles obnubilarà el teu esperit i enterbolirà la claror primera que vas percebre d’entrada, quan vas comprendre el nom de Bellesa”. Bruyne, E. De (1987). La estética de la Edad Media . Madrid: Visor. Nota : temps, temps, em manca temps, i no idees! Aprofito, però, aquest fragment de lectura dels apunts de l’assignatura “Introducció a la literatura europea” per remoure el bloc  d'aquesta  quietud. L’inefable, aquí parlaríem de l’inefable, de tot allò que sabem, que el nostre cos/ment reconeix però que les paraules no poden transmetre. Tanmateix, l'autor sembla que vagi més enllà: no és que només no puguem descriure què és la bellesa, sinó que no la podem pensar! Simplement la podem comprendre quan la vivim.  Interessant. 

Et miro, em veig.

En una antologia de poesia universal que volta per casa vaig descobrir el poema La ciutat de Kavafis. Si Ítaca a Catalunya ens ha arribat fàcilment gràcies a la versió musicada de Lluís Llach, aquest segon poema no ens és tant conegut. Sembla, però, que un amb l’altre vagin agafats de la mà. Si Ítaca és l’esperança, la ciutat és els límits. Si un és les branques de l’arbre, l’altre n’és les arrels.   ÍTACA Q uan surts per fer el viatge cap a Ítaca, has de pregar que el camí sigui llarg, ple d’aventures, ple de coneixences. Els Lestrígons i els Cíclops, l’aïrat Posidó, no te n’esfereeixis: són coses que en el teu camí no trobaràs, no, mai, si el pensament se’t manté alt, si una emoció escollida et toca l’esperit i el cos alhora. Els Lestrígons i els Cíclops, el feroç Posidó, mai no serà que els topis si no els portes amb tu dins la teva ànima, si no és la teva ànima que els dreça davant teu. Has de pregar que el camí sigui llarg. Que siguin moltes les matin

Lo bo, si lluny,  doblement bo.                          altanto no et cremis

No m’estendré en analitzar els continguts de l’última producció cinematogràfica de Steven Spielberg, Lincoln , ja que per a això ja hi ha molts crítics cinematogràfics que ho han fet, i que han posat sobre la taula el gran dilema que reflecteix la pel·lícula: el fi justifica els mitjans? O dit d’una altra manera,  l’abolició de l’esclavatge  legitima  la manipulació i la trampa política? Sempre m’he considerat una fervent defensora de què els mitjans són tant importants com el fi pel qual caminen, però plantejat de tal manera és difícil acceptar la meva postura. Avui en dia, i en el sí de la nostra societat, l’esclavatge no té cap mena d'excusa, no ens suscita cap ambivalència, i és, segurament, per això que tot mitjà el veiem justificable per abolir una pràctica tan inhumana.   Emperò, he de dir que no és el fons de la trama el que em va captivar més de la pel·lícula, tots sabem que el patriotisme americà és ple d’enlluernadores figures “històriques” que just

A propòsit de la lectura “ Entorn del masclisme poètic. La dona reduïda. Reduccions. o "Jo no sóc un Indi". ” que Dolors Miquel ha publicat al seu bloc, m’han brollat molts pensaments –no és pas el primer cop!- sobre el masclisme. Un rere un altre, anava embolicant i desenredant teories sobre el perquè del masclisme al segle XXI. Semblava que el XX havia revolucionat les relacions socials, econòmiques i de gènere, però resulta que encara avui el món és estructuralment masculí –no cal afegir, a més, que també continua sent desigual i corrupte. I per què? Per què no baixem del burro d’un cop? Per què els homes es fan els suecs davant el menyspreament que es té de la dona? Per què les dones ho reproduïm, també –i  tan bé!-? És claríssim que no podem desempallegar-nos del pes de la història amb una alenada d’aire revolucionari, però tampoc s’hi mostra gaire voluntat més enllà dels escrits en els pamflets polítics o de les lleis de paritat en la composició govername

Hi ha relacions isardes de por. N’hi ha de clandestinitat. Hi ha relacions plenes de destí, que canvien el rumb del camí. Hi ha relacions plenes de destí, que omplen de vida la pròpia. Hi ha relacions lentes d’acordar, però un cop sonen, roden soles. Hi ha relacions lentes de crear, que mai arriben a maridar.  Hi ha relacions eternes d’espurnes, n’hi ha de vol passatger. Hi ha relacions cansades del temps, n’hi ha d’eternes de pau. Hi ha relacions que caminen juntes, però un dia ja no. Hi ha relacions que són indefenses. Hi ha relacions.